Grup de feisbuc: Atemptat contra el patrimoni de Campredó

Hem creat un grup de feisbuc per denunciar l'enderrocament de l'edifici dels lavabos de l'estació de Campredó. Era una construcció singular, única a les estacions de ferrocarril del país, que han tirat a terra impúnement. Protestem contra aquesta decisió unilateral d'ADIF, que ha impedit que en un futur el conjunt arquitectònic que conformava estació-casella-lavabos pugui ser restaurat i dignificat. Us convidem a apuntar-vos al grup de feisbuc i a difondre la nostra iniciativa.

Atemptat patrimonial a l'estació de Campredó

Aquesta setmana el poble de Campredó ha rebut un nou cop fort contra el seu patrimoni històric. La il·lògica s'ha tornat a imposar, i de quina manera! ADIF ha enderrocat l'edifici que ocupaven els lavabos de l'estació. Sense previ avís a la ciutadania, ens els hem trobat senzillament a terra! A molts campredonencs i a moltes campredonenques ens ha causat indignació i molta pena. Indignació, a causa del menyspreu que ha demostrat l'esmentada empresa pels nostres valors patrimonials, per la riquesa arquitectònica; pena, perquè ha estat un comportament arbitrari i irracional, gens propi del nou segle XXI.
La història recordarà que l'estació de Campredó, fins al mes de març de 2010, estava composada per tres edificis que conservaven exteriorment l'estètica original que va caracteritzar aquestes construccions emblemàtiques, i alhora conformaven un conjunt arquitectònic d'interès artístic gens menyspreable. Quan es parla d'art, es pot parlar de construccions amb personalitat i importància social i històrica, aquí en teníem un claríssim exemple. La casella, l'estació i els lavabos eren un patrimoni que esperàvem poder recuperar en un futur. Hi teníem posades moltes esperances i molts anhels... tota mena de projectes viables, sense presses però sense pauses.
Per a vergonya de tots i de totes, s'ha actuat per via recta i s'ha fet un mal irreparable. La via de l'enderrocament ha tirat en orris les nostres esperances. Ja no podem parlar d'un conjunt arquitectònic a tres bandes, perquè una els feia nosa!!! I les altres dos, sembla que també els en fa!!! Un dels edificis ja no està, perquè uns senyors han decidit que no havia de romandre en peus per més temps. Ara bé, aquesta empresa té un abocador permanent als terrenys circumdants, el ferro i la runa forma part del paisatge de les seues possessions. Ells s'han cregut en dret d'enderrocar un patrimoni ciutadà, com tenen el dret d'embrutar la terra i deixar perdre uns edificis amb vàlua arquitectònica, que, en el seu estat actual, són un perill per a la població.
La cançó del Carrilet de Quico el Cèlio denuncia la manca de mires d'aquells que van decidir clausurar la línia que recorria l'històric trenet de via estreta en un moment en què podria ser un gran atractiu turístic. L'edifici dels lavabos era ben singular, únic quant a les estacions de ferrocarril de Catalunya. Calia conservar-lo, i en un futur s'hauria pogut restaurar. Fa uns anys ja vam lamentar que s'enderroqués la caseta que ocupava el guarda-agulles, ofici ja en vies d'extinció sinó totalment extingit, però que representava un d'aquells entranyables retrats d'un temps.
No sé si ADIF ens tornarà a sorprendre de nou i un dia ens trobem la casella a terra, ja que pot molestar el camí del costat. Han tallat els arbres de l'indret, han enderrocat un edifici amb valor artístic i patrimonial, quina nova malifeta ens cal esperar!!!
L'actual estat de preservació de l'estació de Campredó és una autèntica vergonya col·lectiva. No sabem si els que manen al municipi on ens obliguen a estar tenen alguna cosa a dir al respecte, o si reaccionaran davant d'aquesta actuació bàrbara patrimonialment parlant.
S'ha atemptat greument contra el patrimoni campredonenc...

Campredó i Bítem, article de Carles Pasqual

Ahir, vaig tenir el plaer de poder assistir, a la sessió 72, de la Comissió de Delimitació Territorial de
Catalunya, on van entrar els expedients de constitució de les Entitats M u n i c i p a l s Descentralitzades de Campredó i Bítem. Aquest pas és imprescindible per a poder constituir
les dues EMD's i, a partir d'ara, la Comissió ho trametrà a la Comissió Jurídica Assessora, que té tres mesos per emetre informe, que finalment s'elevarà al Govern perquè ho resolgui. Per tant, no és agosarat predir, que durant el mes de juliol, podem tenir aquest Decret de Govern de constitució de les dues EMD'S.
Voldria recalcar, l'esforç que estem fent des del Departament de Governació, per assolir un grau de normalitat i
reconeixement de la Nostra realitat territorial. Primer amb la Vegueria de l'Ebre, que aquest passat
dimecres s'ha admès a tràmit al Parlament per via d'urgència l'avantprojecte de Llei de Vegueries i ara buscant una normalitat al nostre mapa local, amb les constitucions de les EMD's de Campredó i Bítem. Deixeu-me, adreçar-me als campredonencs I campredonenques; a aquells que varen formar la Comissió Promotora de la Segregació; a la candidatura Campredó Poble, que a les municipals de l'any 1991 varen obtener un 65% dels vots; als meus amics i companys de l'Associació Cultural Soldevila, que ens coneixem de joves i sé que ells lluitaven i lluiten per la independència del seu poble i la del seu país, a tots ells dir-los, que una EMD, evidentment, no és un municipi però, s'hi assembla molt, i que els pobles els fan la seua gent, i Campredó sempre ha estat poble, i sempre ho serà. Actualment, la legislació no permet que Campredó sigui un municipi, el DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d'Abril, pel qual s'aprova el Text Refós de la Llei Municipal i de Règim local de Catalunya, ens marca un mínim de 2.000 habitants per crear un nou municipi, per tant, amb l'actual marc normatiu és al màxim que es pot aspirar. Però, heu de tenir clar, que al Departament de Governació i a tota la Generalitat sencera, tractem a les EMD's al mateix nivell que als municipis, i amb l'EMD de Jesús, en tenim un exemple.
Carles Pasqual i Montanyès
Director territorial del Departament de Governació i Administracions Públiques

Més sobre la vegueria de l'Ebre

L'aprovació de la Vegueria de l'Ebre serà, indubtablement, un dels grans esdeveniments polítics del 2010, un any que acabem d'endegar i que no sembla que ens hagi d'aportar precisament excessives alegries a nivell econòmic o polític. La distribució del país en vegueries ha de suposar un pas endavant molt important quant a l'estructuració més racional del territori català, que permeti donar veu i reforçar la identitat de nombroses regions històriques. Era una de les grans apostes d'ERC, la qual només s'ha pogut tirar endavant des de la fermesa i el convenciment, ja que d'obstacles n'hi ha hagut un cabàs per a vergonya de tots i de totes. Una excel·lent aportació de l'independentisme parlamentari a l'estructuració del país, malgrat que hi hagi punts millorables òbviament, com qualsevol altra llei que s'aprovi.
Resulta incomprensible l'actitud contrària de CiU. Ho sento profundament, perquè acabar amb les províncies i aconseguir una estructura territorial en vegueries ha estat una de les grans reivindicacions històriques del catalanisme polític, superant estratègies partidistes conservadores o esquerranoses. CiU novament ha preferit apostar perquè res no canviï i mirar envers les seues possibilitats de recuperar les Diputacions, que han estat el veritable contrapoder a l'autogovern català des de la seua re-instauració. Quant al PSOE regional, finalment s'hi han avingut, després que alguns dels seus prohoms s'hagin manifestat com a provincians i hagin tingut un comportament veritablement esperpèntic. Aquests dos partits s'omplen la boca de la centralitat política com a contraposició a la disbauxa. No es miren gaire a l'espill, perquè si podem parlar de radicalitat (amb un concepte negatiu) o de manca de seny, o de ser veritablement provincians, es vegin ells mateixos reflectits...
La mà ferma del conseller Jordi Ausàs ha aconseguit un bon final. Només un conseller independentista, que volgués trencar les estructures espanyolistes, que provingués del Pirineu o de les Terres de l'Ebre, tindria la valentia per encarar-se als poders econòmics i polítics centralistes, que volen preservar el seu estatus econòmic tothora i el seu poder polític. De la mà del Conseller Ausàs i d'ERC ha estat possible! Per suposat, la premsa de partit, els dos diaris més venuts a la capital catalana, han fet campanya anti-vegueria, pro-província, pro status quo de sempre. Malgrat tot això, la vegueria serà una realitat, per a joia dels ebrencs i de les ebrenques, i de la resta dels catalans i de les catalanes.
Per a les Terres de l'Ebre, s'obren moltíssimes possibilitats. No dependrem més de cap altre territori veí. El poder acumulat per les Diputacions ha estat abismal i difícil d'enderrocar. No serà un camí de roses a partir d'ara, tampoc. Els provincians estan forts i faran ús de les seues estratègies polítiques corrossives. Els alcaldes de Lleida i de Tarragona s'han complert de glòria. Representen els residus de l'Espanya de sempre, del PSOE de sempre. Ara cal tirar endavant aquest projecte de llei. La paraula consens serà molt difícil d'aplicar, a causa delsposicionaments anacrònics dels partits més poderosos del país. L'inefable ministre Chaves ja va anunciar que des de la Moncloa no s'està per aventures de vegueries sinó per la preservació de les províncies, la qual cosa ha fet contents Felip Puig i companyia i la saga regional psoecialista.
De moment, fins que no ens diguin el contrari, a gaudir de la il·lusió que suposa la Vegueria de l'Ebre. Gràcies a l'independentisme polític, les províncies s'han pogut qüestionar legalment. I no és poca cosa, amb els vents que bufen...

Xerta i la nació catalana decideixen

Avui tornarà a ser una jornada històrica per a la nació catalana, aquest tros de terra que s'allarga des de les Corberes fins al Segura i que creua el mar "amb la barca del temps, amb el vent de llevant fins a l'Alguer". Novament tres-cents mil catalans i de catalanes estan cridats a les urnes per manifestar si estan d'acord en la llibertat nacional de la nostra terra. Lliurement tenen la possibilitat de manifestar allò que pensen, malgrat els entrebancs antidemocràtics de l'Espanya de sempre, malgrat el seu menyspreu pel nostre dret d'autodeterminació, malgrat la ridiculització constant que fan de les aspiracions nacionals de la nostra gent, malgrat el nul reconeixement per la nostra llengua i cultura, malgrat l'espoli econòmic a què estem sotmesos...
Cal felicitar de tot cor tots i totes les persones que han aconseguit tirar endavant el referèndum d'avui a centenars de municipis d'arreu de la nostra geografia. Ha estat una feina immensa, pròpia de la motivació i de l'estima al país, a la nostra cultura, a la nostra llengua, a la nostra gent. Un dia per al record, que serà com una llavor més per tal d'enfortir el moviment d'alliberament nacional.
A les Terres de l'Ebre, Xerta serà el primer municipi en tirar endavant el referèndum. Els xertolins i les xertolines estan d'enhorabona. Darrera d'ells vindran en el proper torn de consultes, en la històrica data del 25 d'abril (quan el mal ve d'Almansa, a tothom alcansa), Alcanar i Ulldecona, i esperem que alguna població més. La fidelitat dels ebrencs i de les ebrenques a la pàtria catalana és absolutament necessària. Som el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, la qual cosa cal tenir en compte a causa dels problemes lingüístics que malauradament afecten moltes zones del país. El vot nacionalista s'ha multiplicat a les nostres terres durant els darrers anys. Som terra cruïlla dels Països Catalans, i s'ha d'aprofitar el nostre potencial per tal de vertebrar la pàtria catalana, de dalt a baix, des de la porta de Salses a la de Guardamar de Segura.
Com a escriptor, tal com vaig fer l'altre cop que va haver consultes al mes de desembre, m'agrada recordar aquells escriptors nostrats que van lluitar per la llengua i que van viure tota la seua vida amb l'anhel català en un dels períodes més foscos de la nostra història. Tinc passió per la literatura catalana i vull que quedi reflectida tothora. Tinc el goig de recordar en l'apunt d'avui autors de l'exili, patriotes grans, que varen donar grans mostres de fidelitat al país i d'anhel independentista com: Avel·lí Artís Gener Tísner, Pere Calders, Josep Carner, Joan Oliver Pere Quart, Mercè Rodoreda, Artur Bladé i Desumvila, Joan Cid i Mulet, i tants i tantes d'altres. També aquells que sofriren l'exili interior, com el gran Manuel de Pedrolo, i d'altres que encara estan entre nosaltres com la Montserrat Abelló, poeta de Tarragona, premi d'honor de les lletres catalanes, que encara dóna grans mostres de no voler agenollar-se davant de tots aquells que voldrien recloure el català. Finalment, uns mots d'en Bladé (Benissanet 1907-Barcelona 1985), un dels grans cronistes de la nostra literatura, una de les graus veus ebrenques, que serveixen per donar gràcies a tots aquells i aquelles que fan que el somni de la nostra independència sigui vigent dia a dia:
Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l'esperança d'aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut per endavant, una actitud indigna d'un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Diada per la independència

El testimoni de l'escriptor ebrenc Artur Bladé i Desumvila ens encoratja a afrontar amb gran il·lusió la jornada de demà. Unes frases esplèndides d'un dels grans escriptors del segle XX:
Lluitar fins on sigui possible perquè la nostra llengua no es perdi, sempre amb l'esperança d'aconseguir a la curta o a la llarga una confederació dels Països Catalans amb la denominació de Catalunya lliure. Renunciar a la lluita equival a donar-se per vençut per endavant, una actitud indigna d'un poble que ha lluitat sempre per la seva llibertat i per tant un veritable escarni per als nostres avantpassats, un crim de lesa pàtria.

Darrer adéu a Don Joaquín

Avui ha mort don Joaquín. Joaquín Fuentes Labernia ha estat mestre del col·legi de Campredó des de 1969. Han estat 41 anys dedicats a la docència al nostre poble, que li ha permès conèixer generacions i generacions de campredonencs i campredonenques. Entre la població més gran encara se l'anomenava don Joaquín, amb l'antecedent que distingia durant dècades els professors i els metges. Les vivències amb don Joaquín són explicades de boca en boca al poble, i avui és de comentari general el seu traspàs. Demà al matí tindrà lloc el servei religiós al temple parroquial Sant Joan Baptista de Campredó. tot i que no era resident al poble, tindrà el seu darrer adéu a la població on va dedicar anys laboralment.
Des de Soldevila volem dir-li el darrer adéu com a record a la seua trajectòria com a professor del centre.