Més sobre la vegueria de l'Ebre

L'aprovació de la Vegueria de l'Ebre serà, indubtablement, un dels grans esdeveniments polítics del 2010, un any que acabem d'endegar i que no sembla que ens hagi d'aportar precisament excessives alegries a nivell econòmic o polític. La distribució del país en vegueries ha de suposar un pas endavant molt important quant a l'estructuració més racional del territori català, que permeti donar veu i reforçar la identitat de nombroses regions històriques. Era una de les grans apostes d'ERC, la qual només s'ha pogut tirar endavant des de la fermesa i el convenciment, ja que d'obstacles n'hi ha hagut un cabàs per a vergonya de tots i de totes. Una excel·lent aportació de l'independentisme parlamentari a l'estructuració del país, malgrat que hi hagi punts millorables òbviament, com qualsevol altra llei que s'aprovi.
Resulta incomprensible l'actitud contrària de CiU. Ho sento profundament, perquè acabar amb les províncies i aconseguir una estructura territorial en vegueries ha estat una de les grans reivindicacions històriques del catalanisme polític, superant estratègies partidistes conservadores o esquerranoses. CiU novament ha preferit apostar perquè res no canviï i mirar envers les seues possibilitats de recuperar les Diputacions, que han estat el veritable contrapoder a l'autogovern català des de la seua re-instauració. Quant al PSOE regional, finalment s'hi han avingut, després que alguns dels seus prohoms s'hagin manifestat com a provincians i hagin tingut un comportament veritablement esperpèntic. Aquests dos partits s'omplen la boca de la centralitat política com a contraposició a la disbauxa. No es miren gaire a l'espill, perquè si podem parlar de radicalitat (amb un concepte negatiu) o de manca de seny, o de ser veritablement provincians, es vegin ells mateixos reflectits...
La mà ferma del conseller Jordi Ausàs ha aconseguit un bon final. Només un conseller independentista, que volgués trencar les estructures espanyolistes, que provingués del Pirineu o de les Terres de l'Ebre, tindria la valentia per encarar-se als poders econòmics i polítics centralistes, que volen preservar el seu estatus econòmic tothora i el seu poder polític. De la mà del Conseller Ausàs i d'ERC ha estat possible! Per suposat, la premsa de partit, els dos diaris més venuts a la capital catalana, han fet campanya anti-vegueria, pro-província, pro status quo de sempre. Malgrat tot això, la vegueria serà una realitat, per a joia dels ebrencs i de les ebrenques, i de la resta dels catalans i de les catalanes.
Per a les Terres de l'Ebre, s'obren moltíssimes possibilitats. No dependrem més de cap altre territori veí. El poder acumulat per les Diputacions ha estat abismal i difícil d'enderrocar. No serà un camí de roses a partir d'ara, tampoc. Els provincians estan forts i faran ús de les seues estratègies polítiques corrossives. Els alcaldes de Lleida i de Tarragona s'han complert de glòria. Representen els residus de l'Espanya de sempre, del PSOE de sempre. Ara cal tirar endavant aquest projecte de llei. La paraula consens serà molt difícil d'aplicar, a causa delsposicionaments anacrònics dels partits més poderosos del país. L'inefable ministre Chaves ja va anunciar que des de la Moncloa no s'està per aventures de vegueries sinó per la preservació de les províncies, la qual cosa ha fet contents Felip Puig i companyia i la saga regional psoecialista.
De moment, fins que no ens diguin el contrari, a gaudir de la il·lusió que suposa la Vegueria de l'Ebre. Gràcies a l'independentisme polític, les províncies s'han pogut qüestionar legalment. I no és poca cosa, amb els vents que bufen...