'El castell d'entorn i no retorn' (I)
Ens apuntem a la jornada blocaire d'homenatge a Enric Valor, en el centenari del seu naixement.
En les desolades llomes que davallen de la
serra de l'Escobella hi havia, fa segles,
una rústega però espaiosa cabanya, on
habitaven un pastor d'ovelles, per nom
Frejoan, i la seua filla Teresa. Frejoan tenia uns
seixanta anys i Teresa divuit, i vivien tots dos sols,
puix la mare de la jove havia mort quan ella era
molt petita.
Frejoan tenia les ovelles molt grasses i polides,
perquè els pasturatges dels voltants de la cabanya
alimentaven més que els de cap altre punt del
Regne de València.
Teresa faenejava per la caseta, tenia cura dels
anyells que no podien eixir a pastura i cosia i apedaçava
les modestes robes.
Un matí, devers les onze, Teresa, a la porta,
fila que filaràs amb la filosa i el fus, va veure venir
cap a ella un pobre; a la mà duia una llarga i fina
branca d’olivera a tall de garrot i la seua esquena
s’endoblegava davall del pes d’unes alforges plenes.
A l’arribar davant de Teresa, va saludar-la amb
veu cansada:
–Déu vos guard, bella donzella.
–Què se us ofereix, bon germà?
–Necessite almenys una almoina, per l’amor
de Déu.
Teresa, que tenia el cor molt tou, se’l va esguardar
amb compassió i li va traure un plat de
decalent.
Al pedrís de vora la porta, el vellet es va posar
a esmorzar a l’ombra d’una parra. Teresa tornà a
la seua faena.
Quan acabà de reconfortar-se, s’alçà el vell, escorcollà
les alforges que havia deixat en terra, en
tragué un llibrot gruixut, de velles tapes i fulles de
pergamí, i digué:
–Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós…
no pots ser altra que Teresa, veritat?
La fadrina es meravellà de sentir-lo. ¿Qui li ho
havia dit?
–Sí, Teresa sóc –contestà–, la filla de Frejoan,
el pastor d’ovelles.
–T’he conegut pel teu bon cor i per la teua
gran bellesa –digué el vell amb un somriure–, i et
done gustós l’encàrrec que porte per a tu.
En això, li allargà el llibrot.
–I ara, abans d’anar-me’n –prosseguí–, vull donar-
te també un consell: ets obstinada en les teues
opinions i tosca en el tracte amb les persones de
posició més elevada que la teua.
Açò era veritat; però ella no en tenia la culpa.
Feia molts anys, Frejoan havia estat castigat
cruelment per haver entrat sense permís a pasturar
en la propietat d’un gran senyor de la rodalia.
D’aleshores ençà, ell sempre havia dit a la seua
filla que els nobles no s’acostaven als pobres més
que per ferir-los.
El vell, després d’intentar convéncer-la que, a
tots els estaments, n’hiha de bons i de malvats, li
donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall.
Quan tornà Frejoan, Teresa li va contar l’estranya
i misteriosa visita que havia tingut, i li
mostrà el llibre. Frejoan, que no sabia de lletra,
se’l palpà i se’l remirà per tots els costats i li va
veure les cantonades daurades que semblaven d’or
autèntic.
–Alça’l, alça’l, filla meua –digué per fi–. En una
necessitat, podriem vendre’l i eixir avant.
Soparen i cadascun es retirà a la seua cambra.
Teresa sentia una curiositat estranya, però no es
va atrevir a agafar el llibre. A la fi, es despullà i es
colgà en el llit. Amb els ulls tancats evocava la figura
del vell captaire. Així passà una hora més.
Després, mig perduda la por que la torbava, tornà
a alçar-se, s’assegué en una cadira de boga i va
obrir el vell llibrot. Quan començava a mitja veu a
confegir les curioses paraules de la primera pàgina,
que deien
Faig – aixac – abrac – cadabrac,
va sentir que brumia el vent en el fumeral de la
cabanya.
–Ai! –Teresa havia fet un crit. Acabava de
veure una mà que es refermava suaument sobre
un angle de la gran caixa de la roba. Seguint mà
amunt d’una rapidíssima ullada, va veure un cavaller
alt, jove, greu i de magnífica presència que
la mirava amorosit.
–Teresa, mira’m, parla’m, i seràs dona afortunada.
Però Teresa abaixà el cap i no li va respondre.
–Teresa –va repetir el cavaller–, mira’m, parla’m
i seràs dona afortunada.
Teresa va continuar sense respondre. El cavaller
va repetir encara les seus paraules i no obtingué
tampoc millor resultat. Llavors sonà el miol
d’un mussol que dalt el fumeral de la cabanya
cantava sempre la mitjanit. Teresa sentí com un
alé fresc al seu costat; alçà la vista i va veure que
ja estava sola! Tremolosa, es gità una altra volta
plena de por.
L’endemà el passà desitjant que arribàs la nit.
Per fi, es féu fosc, es van oir les veuetes argentines
de les esquelles i Frejoan tornà, cansat com cada
dia. Teresa li serví el sopar de pressa i correguda,
però ell no li va preguntar res.
I com la nit anterior, Teresa es tancà a la seua
cambra, posà el llibre damunt la caixota i, quan
anava a obrir-lo, s’adonà que son pare s’asseia
vora el foc disposat segurament a fer cordell. Po-
dia sentir-la! Així, decidí gitar-se i alçar-se cap a la
mitjanit a llegir el llibre. I moments abans de les
dotze de la nit encengué el canelobre i pronuncià
les paraules de la primera pàgina:
Faig – aixac – abrac – cadabrac,
Mentre les deia, sentí xiulets del vent i udols
de raboses. El cavaller era al seu costat!
–Teresa –sonà la seua dolça i baronívola veu–,
mira’m, parla’m i seràs dona afortunada.
I així tres voltes. Però Teresa no podia véncer
el seu orgull i mantenia els ulls mirant-se els peus.
–Miu, miu, miu –maullà per tres vegades el
mussol. I Teresa es trobà una altra vegada sola i
plena de desconhort.
(…)
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 8 (Tàndem edicions · Albatros)
dissabte, 20 d’agost del 2011
dijous, 21 de juliol del 2011
'La censura renaixentista, Tortosa al segle XVI', per Josep Sabaté
Article de Josep Sabaté, publicat a la Marfanta.
Enguany, per primera vegada en molts anys de participar activament en la Festa del Renaixement, no podré fer-ho de manera oficial. A Tortosa, la censura als col·lectius crítics ha arribat al punt de fer fora de les Avançades de Sant Joan la taverna del Casal Popular Panxampla. Lo Cau de la Bandolera no tindrà un espai adequat perquè a alguns “tortosins de bé” els devia resultar inacceptable aquesta visibilitat. Aquesta situació és realment greu, però no només perquè es tracta d'un clar acte de censura, sinó també perquè es menysprea d'una manera inacceptable l'esforç que s'ha fet des del Casal Popular Panxampla per dinamitzar i potenciar durant aquests anys la Festa i l'espai de les Avançades.
Contra la meua opinió s'hi podran aportar molts “motius tècnics” de pes, però caldrà vore quines tavernes instal·len a les Avançades i sota quins criteris – d'amistat, afinitat o interès – ho fan. M'indigna aquesta violència institucional que s'exerceix contra els col·lectius que fem nosa i em genera una immensa impotència. M'indigna el cinisme d'aquesta violència, aparentment poc agressiva, educada i formal, que actua sota preteses directrius tècniques i que, sense ni alçar la veu, margina i censura, amb el simple gest d'una ratlla de bolígraf sobre el nom d'un col·lectiu. I em cansa, perquè no dir-ho, haver de ser una vegada més els que ens justifiquem, els que denunciem una situació injusta i els que serem – a sobre de censurats – acusats de de ser “els que sempre protestem”.
Però si qui actua així, qui censura i margina, són persones que durant anys han dinamitzat la vida cultural i associativa de la ciutat des de l'associacionisme, que saben el que costa tirar avant projectes, persones amb qui he compartit preocupacions, projectes i també punts de vista, encara em sembla una situació més incomprensible, cínica i indignant.
Durant molts d'anys centenars de persones hem participat activament en la Festa del Renaixement, treballant-hi de manera voluntària. Jo, personalment, ho he fet des de la taverna de la PDE, els Diables 7 Cervells, les Gralles i Tabals de Jesús o la taverna del Casal Popular Panxampla. Han estat sempre setmanes de dormir poc i treballar molt, acumulant cansament, actuant pels carrers i servint a les barres, xalant molt però fent poca festa. Si aquesta és la sensibilitat del govern tortosí i dels gestors de la festa cap a les entitats ciutadanes anem bé. Potser, en un intent de rigor històric, volen portar Tortosa al segle XVI també en les maneres de governar. Espero que la majoria absoluta que encapçala el consistori tortosí no esdevingue una majoria absolutista i que respecten democràticament les diferents sensibilitats que existeixen a la ciutat.
Independentment de la ideologia política que puga tindre cadascú, avui estem parlant del dret que tenim totes les persones i entitats ciutadanes a participar en igualtat de condicions en les activitats que s'organitzen a la ciutat, a fer ús dels espais públics i a expressar lliurement la nostra opinió. Em satisfà saber que moltes persones assabentades de la situació estan igualment indignades i sospito que seran moltes més les que en els propers dies aniran manifestant la seua opinió sobre un fet que esperem no es repeteixi mai més, ni amb el Casal Popular Panxampla ni amb qualsevol altra entitat.
La Festa del Renaixement és de tothom, també dels col·lectius crítics.
Ens veiem al carrer i també al refugi de les bandoleres i els bandolers!
Josep Sabaté és
membre del Casal Popular Panxampla i graller
Enguany, per primera vegada en molts anys de participar activament en la Festa del Renaixement, no podré fer-ho de manera oficial. A Tortosa, la censura als col·lectius crítics ha arribat al punt de fer fora de les Avançades de Sant Joan la taverna del Casal Popular Panxampla. Lo Cau de la Bandolera no tindrà un espai adequat perquè a alguns “tortosins de bé” els devia resultar inacceptable aquesta visibilitat. Aquesta situació és realment greu, però no només perquè es tracta d'un clar acte de censura, sinó també perquè es menysprea d'una manera inacceptable l'esforç que s'ha fet des del Casal Popular Panxampla per dinamitzar i potenciar durant aquests anys la Festa i l'espai de les Avançades.
Contra la meua opinió s'hi podran aportar molts “motius tècnics” de pes, però caldrà vore quines tavernes instal·len a les Avançades i sota quins criteris – d'amistat, afinitat o interès – ho fan. M'indigna aquesta violència institucional que s'exerceix contra els col·lectius que fem nosa i em genera una immensa impotència. M'indigna el cinisme d'aquesta violència, aparentment poc agressiva, educada i formal, que actua sota preteses directrius tècniques i que, sense ni alçar la veu, margina i censura, amb el simple gest d'una ratlla de bolígraf sobre el nom d'un col·lectiu. I em cansa, perquè no dir-ho, haver de ser una vegada més els que ens justifiquem, els que denunciem una situació injusta i els que serem – a sobre de censurats – acusats de de ser “els que sempre protestem”.
Però si qui actua així, qui censura i margina, són persones que durant anys han dinamitzat la vida cultural i associativa de la ciutat des de l'associacionisme, que saben el que costa tirar avant projectes, persones amb qui he compartit preocupacions, projectes i també punts de vista, encara em sembla una situació més incomprensible, cínica i indignant.
Durant molts d'anys centenars de persones hem participat activament en la Festa del Renaixement, treballant-hi de manera voluntària. Jo, personalment, ho he fet des de la taverna de la PDE, els Diables 7 Cervells, les Gralles i Tabals de Jesús o la taverna del Casal Popular Panxampla. Han estat sempre setmanes de dormir poc i treballar molt, acumulant cansament, actuant pels carrers i servint a les barres, xalant molt però fent poca festa. Si aquesta és la sensibilitat del govern tortosí i dels gestors de la festa cap a les entitats ciutadanes anem bé. Potser, en un intent de rigor històric, volen portar Tortosa al segle XVI també en les maneres de governar. Espero que la majoria absoluta que encapçala el consistori tortosí no esdevingue una majoria absolutista i que respecten democràticament les diferents sensibilitats que existeixen a la ciutat.
Independentment de la ideologia política que puga tindre cadascú, avui estem parlant del dret que tenim totes les persones i entitats ciutadanes a participar en igualtat de condicions en les activitats que s'organitzen a la ciutat, a fer ús dels espais públics i a expressar lliurement la nostra opinió. Em satisfà saber que moltes persones assabentades de la situació estan igualment indignades i sospito que seran moltes més les que en els propers dies aniran manifestant la seua opinió sobre un fet que esperem no es repeteixi mai més, ni amb el Casal Popular Panxampla ni amb qualsevol altra entitat.
La Festa del Renaixement és de tothom, també dels col·lectius crítics.
Ens veiem al carrer i també al refugi de les bandoleres i els bandolers!
Josep Sabaté és
membre del Casal Popular Panxampla i graller
Manifest Tornem a ERC
En els darrers deu anys Catalunya ha canviat molt i ha fet passes importants en el seu desenvolupament cap a la sobirania plena. El dret a decidir ha estat assumit majoritàriament i avui la voluntat d’aconseguir un estat propi és una opció a la que dóna suport una part molt important de la població. Aquest és un país majoritàriament de centreesquerra i majoritàriament catalanista, com reflecteixen totes les enquestes d’opinió, tanmateix aquesta realitat sovint no ha quedat reflectida políticament.
Els sotasignants pensem que és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) qui pot donar resposta a aquesta situació, articulant una oferta política coherent per esdevenir un referent electoral clar, capaç de donar res- posta a les demandes de més llibertat, justícia i desenvolupament que la societat catalana del segle XXI demanda.
Per aconseguir-ho proposem que aquest nou referent polític tingui en compte els següents punts:
1. Independentisme constant i conseqüent
Cal connectar les petites decisions del dia a dia polític amb l’objectiu d’esdevenir un nou estat. La trajectòria, mal- grat els reptes nous que sorgiran a cada pas, ha d’estar clara i ser explícita.
2. Independentisme cohesionador
El camí cap a la independència ha d’estar totalment vinculat amb l’esforç d’integració i cohesió com a país. És preferible treballar per arribar a la meta amb majories socials clares que voler córrer sense mirar qui t’acompanya.
3. Un projecte socialdemòcrata
Des dels ideals de progrés i justícia social cal buscar la centralitat política. Les societats madures busquen camins practicables, allunyant-se dels posicionaments extremistes, que permetin sumar esforços. A l’esquerra, la social- democràcia n’és un exemple.
4. Independentisme gradual
Suport a qualsevol iniciativa que suposi un pas més en l’autogovern i que pugui generar un suport ampli de la societat; per exemple, el pacte fiscal. La fita de la independència és clara, però no pot esgrimir-se com una excusa per no defensar passes endavant coincidents amb altres projectes polítics.
5. A Madrid, en clau estrictament catalana
En totes les qüestions de país, els diputats catalans han d’estar al servei del govern de la Generalitat, indepen- dentment del seu color polític, i independentment del color polític del govern espanyol. Ja no cal fer pedagogia a Espanya, ni actuar com si la proximitat ideològica amb els partits espanyols fos garantia d’un millor tracte envers Catalunya. Un diputat català sempre ha de sumar a la causa catalana.
6. Estructures de partit obertes a la societat
Màxima transparència, accessibilitat en l’elaboració de llistes, canals d’accés per als simpatitzants en l’elaboració de continguts i candidatures. Defensa i aplicació dels principis de renovació democràtica dins i fora del partit.
7. Obertura al talent
Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”.
8. Partit integrador
L’independentisme com a objectiu social, no com a excusa: l’important no és ser independentista sinó lunya esdevingui un estat sobirà. Tothom que vulgui treballar per assolir aquest objectiu és benvingut.
Tornem a ERC!
Els sotasignants pensem que és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) qui pot donar resposta a aquesta situació, articulant una oferta política coherent per esdevenir un referent electoral clar, capaç de donar res- posta a les demandes de més llibertat, justícia i desenvolupament que la societat catalana del segle XXI demanda.
Per aconseguir-ho proposem que aquest nou referent polític tingui en compte els següents punts:
1. Independentisme constant i conseqüent
Cal connectar les petites decisions del dia a dia polític amb l’objectiu d’esdevenir un nou estat. La trajectòria, mal- grat els reptes nous que sorgiran a cada pas, ha d’estar clara i ser explícita.
2. Independentisme cohesionador
El camí cap a la independència ha d’estar totalment vinculat amb l’esforç d’integració i cohesió com a país. És preferible treballar per arribar a la meta amb majories socials clares que voler córrer sense mirar qui t’acompanya.
3. Un projecte socialdemòcrata
Des dels ideals de progrés i justícia social cal buscar la centralitat política. Les societats madures busquen camins practicables, allunyant-se dels posicionaments extremistes, que permetin sumar esforços. A l’esquerra, la social- democràcia n’és un exemple.
4. Independentisme gradual
Suport a qualsevol iniciativa que suposi un pas més en l’autogovern i que pugui generar un suport ampli de la societat; per exemple, el pacte fiscal. La fita de la independència és clara, però no pot esgrimir-se com una excusa per no defensar passes endavant coincidents amb altres projectes polítics.
5. A Madrid, en clau estrictament catalana
En totes les qüestions de país, els diputats catalans han d’estar al servei del govern de la Generalitat, indepen- dentment del seu color polític, i independentment del color polític del govern espanyol. Ja no cal fer pedagogia a Espanya, ni actuar com si la proximitat ideològica amb els partits espanyols fos garantia d’un millor tracte envers Catalunya. Un diputat català sempre ha de sumar a la causa catalana.
6. Estructures de partit obertes a la societat
Màxima transparència, accessibilitat en l’elaboració de llistes, canals d’accés per als simpatitzants en l’elaboració de continguts i candidatures. Defensa i aplicació dels principis de renovació democràtica dins i fora del partit.
7. Obertura al talent
Cal obrir-se al talent de la societat, als bons professionals i aplicar el concepte de meritocràcia social, mai entès com “serveis al partit”.
8. Partit integrador
L’independentisme com a objectiu social, no com a excusa: l’important no és ser independentista sinó lunya esdevingui un estat sobirà. Tothom que vulgui treballar per assolir aquest objectiu és benvingut.
Tornem a ERC!
dijous, 7 de juliol del 2011
Campredó Cultura
L'Associació Cultural Soldevila opina el següent sobre Campredó, el moment cultural i la premsa:
El cap de setmana campredonenc ha estat de festa grossa i cultura en majúscules. El Curt redó, festival documental de les Terres de l'Ebre, ha aplegat més de 350 persones durant quatre nits a la plaça Tomàs Cardona, una fita molt difícil d'aconseguir fins i tot en poblacions molt més grans. A més, ens han visitat cinematògrafs d'arreu dels Països Catalans: Vic, València, Mallorca, Vilassar de mar, etc.; realitzadors/es de TV3 i TVE, i el president del FIC Cat (Festival internacional de cinema en català) que se celebra a Roda de Berà (Tarragonès). Quatre joves campredonencs: Oriol Gracià, Roman Aixendri, Josep Gutiérrez i Germà Machí, els quals mostren una obra incipient en l'àmbit documental i han aconseguit premis d'importància en molts certàmens d'arreu del país. Promoure la seua obra és l'essència del festival, que compta ja amb tres documentals de producció pròpia.
La fira Mestràlia, de luthiers, l'única del Principat i segona dels Països Catalans, ha portat a Campredó igualment constructors artesans d'arreu de la nostra geografia nacional: Gandia, Mallorca, Riudoms, Maresme, etc. Entre els actes programats destaquen els concerts nocturns de primer nivell: Xeic's i Rauxa, enguany. Ha agafat regust templer amb la presentació dels capgrossos, que pretenen ser una pedrera cultural de la festa. Una extraordinària trobada d'instruments ha aportat bona música i festa gran, amb més de 300 afeccionats a la música tradicional que han omplert els nostres carrers d'alegria al so de gralla, gaita, dolçaina i sac de gemecs. La presència de la Mulassa de Valls va donar un gran caliu amb el seu ball espectacular. El Grup de jota ebrenca local va fer el seu debut, del qual ens congratulem totes i tots.
Tot un seguit de debats sobre com obrir-se pas en l'àmbit del cinema a Catalunya, els perills de les xarxes socials quant als i a les adolescents, la presentació de la plataforma digital de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (la qual recomanem a tothom), presentació del portal informatiu ebrenc Surt de casa i del llibre El luthier Àureo Jaume Bel, van donar el toc més informatiu i acadèmic, al qual li donem gran importància en la programació. Tot plegat, molta activitat cultural que mereixeria ser notícia de la gran als mitjans de comunicació.
En canvi, com a contrapunt, de la mà de l'excèntrica Pilar Rahola, Campredó va ser notícia negativa pel tema dels correbous per la festivitat de Sant Joan la setmana passada. L'omnipresent periodista esmentada li va posar, com ens té acostumats, el seu gra escandalós de premsa groga, groguíssima, per deixar Campredó com uns bàrbars. Primerament, no és de calaix que només es relacionin els pobles menuts amb fets negatius que donen una imatge nefasta. Només sortim a la tele per ser qualificats com a cavernícoles!!! Campredó té la seua tradició als correbous i, igualment, té la seua activitat cultural, la qual, des de Soldevila, l'AMPA, l'Associació de joves i altres associacions intentem que sigui ben ferma i amb molt de caliu. Hauríem de qüestionar-nos per què passen aquestes coses, per què les notícies carregades de morbositat són les úniques que serveixen per informar sobre els pobles menuts de vora l'Ebre.
La Rahola no coneix Campredó, no entén la nostra idiosincràsia i no li importaria la nostra tasca cultural, ja que només li importa crear polèmica pel xantatge de l'audiència. Només va tenir interès en llençar la seua bilis per una imatge d'un bou amb foc a les banyes (imatge que, per suposat, mereix un posicionament a fons per part de Soldevila, per al qual no tenim espai en aquest article), sense interessar-se per la gent d'aquest poble i per tota una tasca educativa-cultural-lúdica-esportiva que hi té lloc, la qual no ens retrataria precisament com una societat bàrbar. Els titulars de periòdics poderosos del país ens han retratat molt negativament, mentre que uns titulars sobre el fet cultural campredonenc ens enlairaria. Malauradament els fenòmens culturals i la vida quotidiana (el dia a dia d'una societat treballadora i conreadora d'amistats i de dinamisme) no troben mai el seu lloc a les portades de publicacions que només premien la morbositat.
El cap de setmana campredonenc ha estat de festa grossa i cultura en majúscules. El Curt redó, festival documental de les Terres de l'Ebre, ha aplegat més de 350 persones durant quatre nits a la plaça Tomàs Cardona, una fita molt difícil d'aconseguir fins i tot en poblacions molt més grans. A més, ens han visitat cinematògrafs d'arreu dels Països Catalans: Vic, València, Mallorca, Vilassar de mar, etc.; realitzadors/es de TV3 i TVE, i el president del FIC Cat (Festival internacional de cinema en català) que se celebra a Roda de Berà (Tarragonès). Quatre joves campredonencs: Oriol Gracià, Roman Aixendri, Josep Gutiérrez i Germà Machí, els quals mostren una obra incipient en l'àmbit documental i han aconseguit premis d'importància en molts certàmens d'arreu del país. Promoure la seua obra és l'essència del festival, que compta ja amb tres documentals de producció pròpia.
La fira Mestràlia, de luthiers, l'única del Principat i segona dels Països Catalans, ha portat a Campredó igualment constructors artesans d'arreu de la nostra geografia nacional: Gandia, Mallorca, Riudoms, Maresme, etc. Entre els actes programats destaquen els concerts nocturns de primer nivell: Xeic's i Rauxa, enguany. Ha agafat regust templer amb la presentació dels capgrossos, que pretenen ser una pedrera cultural de la festa. Una extraordinària trobada d'instruments ha aportat bona música i festa gran, amb més de 300 afeccionats a la música tradicional que han omplert els nostres carrers d'alegria al so de gralla, gaita, dolçaina i sac de gemecs. La presència de la Mulassa de Valls va donar un gran caliu amb el seu ball espectacular. El Grup de jota ebrenca local va fer el seu debut, del qual ens congratulem totes i tots.
Tot un seguit de debats sobre com obrir-se pas en l'àmbit del cinema a Catalunya, els perills de les xarxes socials quant als i a les adolescents, la presentació de la plataforma digital de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (la qual recomanem a tothom), presentació del portal informatiu ebrenc Surt de casa i del llibre El luthier Àureo Jaume Bel, van donar el toc més informatiu i acadèmic, al qual li donem gran importància en la programació. Tot plegat, molta activitat cultural que mereixeria ser notícia de la gran als mitjans de comunicació.
En canvi, com a contrapunt, de la mà de l'excèntrica Pilar Rahola, Campredó va ser notícia negativa pel tema dels correbous per la festivitat de Sant Joan la setmana passada. L'omnipresent periodista esmentada li va posar, com ens té acostumats, el seu gra escandalós de premsa groga, groguíssima, per deixar Campredó com uns bàrbars. Primerament, no és de calaix que només es relacionin els pobles menuts amb fets negatius que donen una imatge nefasta. Només sortim a la tele per ser qualificats com a cavernícoles!!! Campredó té la seua tradició als correbous i, igualment, té la seua activitat cultural, la qual, des de Soldevila, l'AMPA, l'Associació de joves i altres associacions intentem que sigui ben ferma i amb molt de caliu. Hauríem de qüestionar-nos per què passen aquestes coses, per què les notícies carregades de morbositat són les úniques que serveixen per informar sobre els pobles menuts de vora l'Ebre.
La Rahola no coneix Campredó, no entén la nostra idiosincràsia i no li importaria la nostra tasca cultural, ja que només li importa crear polèmica pel xantatge de l'audiència. Només va tenir interès en llençar la seua bilis per una imatge d'un bou amb foc a les banyes (imatge que, per suposat, mereix un posicionament a fons per part de Soldevila, per al qual no tenim espai en aquest article), sense interessar-se per la gent d'aquest poble i per tota una tasca educativa-cultural-lúdica-esportiva que hi té lloc, la qual no ens retrataria precisament com una societat bàrbar. Els titulars de periòdics poderosos del país ens han retratat molt negativament, mentre que uns titulars sobre el fet cultural campredonenc ens enlairaria. Malauradament els fenòmens culturals i la vida quotidiana (el dia a dia d'una societat treballadora i conreadora d'amistats i de dinamisme) no troben mai el seu lloc a les portades de publicacions que només premien la morbositat.
diumenge, 12 de juny del 2011
En defensa de la Institució de les Lletres Catalanes
Assabentats de l’Avantprojecte de Llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica, i del que s’hi diu a la Secció 35ª i a l’apartat de “Derogació de normes amb rang legal”, volem manifestar-nos en contra de la proposada modificació del caràcter d...e la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que considerem perillosament restrictiva i entenem que n’amenaça la continuïtat. La Institució de les Lletres Catalanes és, avui, l’únic organisme públic que té com a objectiu fundacional vetllar per la difusió de la literatura i donar suport als escriptors.
Impulsada des de les diferents associacions d’escriptors i creada el 1987 sota el govern de CiU, la ILC va recollir i ha mantingut l’esperit històric de la ILC republicana, que va saber aglutinar, en la seva curta vida entre el 1937 i el 1939, escriptors de totes les tendències polítiques i va saber fer una difusió cabdal de la millor literatura del moment (va publicar Per comprendre de Carles Riba, La fam de Joan Oliver, Aloma de Mercè Rodoreda, El renaixement de Walter Pater en traducció de M. Manent, Hores angleses de F. Soldevila..., va impulsar la Revista de Catalunya, les biblioteques al front, etc.). D’ençà de la refundació ara fa 25 anys, la ILC també ha dut la veu i l’obra dels escriptors a escoles, ateneus, biblioteques, festivals, centres d’atenció primària, presons... i ha dinamitzat la xarxa de les cases museu, les exposicions sobre temes literaris (Rodoreda, Pla, Juan Arbó, Verdaguer, Manent, Ruyra, Sindreu, Alcover/Costa i Llobera, Monzó, Salvat-Papasseit...), els centenaris (Pla, Verdaguer, Rodoreda, Màrius Torres, Maragall...), els ajuts a la creació i a la traducció i a les entitats amb activitats de caire literari. Malgrat els seus recursos limitats (a frec dels 4M€ el 2010, en principi menys de 3M€ aquest 2011), es pot dir que la ILC ha ajudat bona part de les obres de creació, recerca i traducció que marquen l’últim quart de segle de la literatura catalana; de vegades ho ha fet només donant l’ajut per tirar endavant l’impuls inicial a un projecte, d’altres proporcionant als escriptors el temps necessari per acabar de forma definitiva un llibre llargament preparat, però sempre per dotar els escriptors del suport imprescindible en la seva tasca de creació. L’any 2010, les subvencions concedides a escriptors, editors i entitats que promouen la literatura catalana i la lectura van arribar a superar els 1,5M€, més del 46% del pressupost total de la ILC. Però la ILC no sols dóna subvencions. En l’acció directa, per exemple, l’any 2010 només en un sol dels programes de la ILC, l’anomenat “Itineraris de Lectura”, es van enviar 76 autors a fer 396 intervencions en escoles de 256 poblacions diferents. La base de dades del Qui és qui, l’ajut al desenvolupament de projectes com TRACES de la UAB o Lletra de la UOC, el fòrum on-line Què llegeixes?, el mapa festivalsliteraris.cat i l’ús dels recursos 2.0, són bona prova de l’interès que la ILC ha posat en les noves tecnologies. Totes aquestes activitats, llargues d’enumerar i fetes amb una extrema professionalitat, serà difícil que es puguin dur a terme amb menys cost, més simplificació i agilitat administrativa, ja que el capítol de despeses de personal de la ILC només se situa al voltant del 20% del seu pressupost i és molt improbable que una “unitat de suport administratiu”, com diu l’Avantprojecte de llei, pugui fer aquesta feina amb la mateixa expertesa, diligència i el know how acumulat en 25 anys de treball constant.
D’altra banda, justament pel que van ser els seus inicis, la ILC és governada per una Junta i un Consell Assessor on són representats tots els sectors relacionats amb la literatura. Aquesta estructura és, avui, l’únic model vigent i operatiu en què la societat civil del món de les lletres té una veu directa en les decisions i programes d’una institució pública al seu servei. Un exemple, per tant, que hauria de ser imitat i no pas eliminat. La seva condició d’Entitat Autònoma, a més, fa que les seves activitats al servei de la literatura no tinguin altres fronteres que les del domini lingüístic, i no es troba sotmesa a limitacions de polítiques autonòmiques. Els escriptors de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d’Andorra o de l’Alguer sempre han estat part integral dels programes de la ILC.
Els sotasignats considerem una greu manca de visió política la proposta d’eliminar l’actual caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC. Creiem que no ho justifica ni el cost de la ILC, ni altres propostes (avui inexistents) de polítiques de més abast destinades a salvaguardar i promoure el sistema literari català, ni la centralització de l’execució d’una política cultural que perdria el lligam que ara manté amb el món de les lletres; i exigim, doncs, que es respecti el caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC i els seus actuals òrgans de govern.
Francesc Parcerisas, degà ILC; Josep M. Benet i Jornet, ex-degà ILC; M. Antònia Oliver, ex-degana ILC; Josep M. Castellet, ex-degà ILC; Feliu Formosa, ex-degà ILC i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Joaquim Molas, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
Impulsada des de les diferents associacions d’escriptors i creada el 1987 sota el govern de CiU, la ILC va recollir i ha mantingut l’esperit històric de la ILC republicana, que va saber aglutinar, en la seva curta vida entre el 1937 i el 1939, escriptors de totes les tendències polítiques i va saber fer una difusió cabdal de la millor literatura del moment (va publicar Per comprendre de Carles Riba, La fam de Joan Oliver, Aloma de Mercè Rodoreda, El renaixement de Walter Pater en traducció de M. Manent, Hores angleses de F. Soldevila..., va impulsar la Revista de Catalunya, les biblioteques al front, etc.). D’ençà de la refundació ara fa 25 anys, la ILC també ha dut la veu i l’obra dels escriptors a escoles, ateneus, biblioteques, festivals, centres d’atenció primària, presons... i ha dinamitzat la xarxa de les cases museu, les exposicions sobre temes literaris (Rodoreda, Pla, Juan Arbó, Verdaguer, Manent, Ruyra, Sindreu, Alcover/Costa i Llobera, Monzó, Salvat-Papasseit...), els centenaris (Pla, Verdaguer, Rodoreda, Màrius Torres, Maragall...), els ajuts a la creació i a la traducció i a les entitats amb activitats de caire literari. Malgrat els seus recursos limitats (a frec dels 4M€ el 2010, en principi menys de 3M€ aquest 2011), es pot dir que la ILC ha ajudat bona part de les obres de creació, recerca i traducció que marquen l’últim quart de segle de la literatura catalana; de vegades ho ha fet només donant l’ajut per tirar endavant l’impuls inicial a un projecte, d’altres proporcionant als escriptors el temps necessari per acabar de forma definitiva un llibre llargament preparat, però sempre per dotar els escriptors del suport imprescindible en la seva tasca de creació. L’any 2010, les subvencions concedides a escriptors, editors i entitats que promouen la literatura catalana i la lectura van arribar a superar els 1,5M€, més del 46% del pressupost total de la ILC. Però la ILC no sols dóna subvencions. En l’acció directa, per exemple, l’any 2010 només en un sol dels programes de la ILC, l’anomenat “Itineraris de Lectura”, es van enviar 76 autors a fer 396 intervencions en escoles de 256 poblacions diferents. La base de dades del Qui és qui, l’ajut al desenvolupament de projectes com TRACES de la UAB o Lletra de la UOC, el fòrum on-line Què llegeixes?, el mapa festivalsliteraris.cat i l’ús dels recursos 2.0, són bona prova de l’interès que la ILC ha posat en les noves tecnologies. Totes aquestes activitats, llargues d’enumerar i fetes amb una extrema professionalitat, serà difícil que es puguin dur a terme amb menys cost, més simplificació i agilitat administrativa, ja que el capítol de despeses de personal de la ILC només se situa al voltant del 20% del seu pressupost i és molt improbable que una “unitat de suport administratiu”, com diu l’Avantprojecte de llei, pugui fer aquesta feina amb la mateixa expertesa, diligència i el know how acumulat en 25 anys de treball constant.
D’altra banda, justament pel que van ser els seus inicis, la ILC és governada per una Junta i un Consell Assessor on són representats tots els sectors relacionats amb la literatura. Aquesta estructura és, avui, l’únic model vigent i operatiu en què la societat civil del món de les lletres té una veu directa en les decisions i programes d’una institució pública al seu servei. Un exemple, per tant, que hauria de ser imitat i no pas eliminat. La seva condició d’Entitat Autònoma, a més, fa que les seves activitats al servei de la literatura no tinguin altres fronteres que les del domini lingüístic, i no es troba sotmesa a limitacions de polítiques autonòmiques. Els escriptors de la Catalunya Nord, del País Valencià, de les Illes, de la Franja, d’Andorra o de l’Alguer sempre han estat part integral dels programes de la ILC.
Els sotasignats considerem una greu manca de visió política la proposta d’eliminar l’actual caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC. Creiem que no ho justifica ni el cost de la ILC, ni altres propostes (avui inexistents) de polítiques de més abast destinades a salvaguardar i promoure el sistema literari català, ni la centralització de l’execució d’una política cultural que perdria el lligam que ara manté amb el món de les lletres; i exigim, doncs, que es respecti el caràcter d’Entitat Autònoma de la ILC i els seus actuals òrgans de govern.
Francesc Parcerisas, degà ILC; Josep M. Benet i Jornet, ex-degà ILC; M. Antònia Oliver, ex-degana ILC; Josep M. Castellet, ex-degà ILC; Feliu Formosa, ex-degà ILC i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Joaquim Molas, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
divendres, 20 de maig del 2011
Inauguració de la nova seu d'Òmnium Cultural
Dia: Dissabte, 21 de maig
Hora: 11.00 h
Lloc: Antic Mercat de Ferreries, Rambla Catalunya, Tortosa
Inauguració de la nova seu d’Òmnium Terres de l’Ebre
El proper dissabte dia 21 de maig, Omnium Cultural Terres de l’Ebre obre les portes de la seva nova seu, situada a la Rambla Catalunya de Ferreries de Tortosa.
El local, cedit per l’Ajuntament de Tortosa, permetrà a l’entitat disposar d’un espai propi, lloc de referència i punt organitzatiu de les múltiples activitats que desenvolupa l’entitat en l’àmbit de la llengua, la cultura i el país.
És amb motiu d’aquesta estrena que Òmnium Terres de l’Ebre convida tots els socis i sòcies i tothom qui ho vulgui a passar per la nova seu. De les 11 a 12.30 hores compartirem les propostes de l’entitat, així com un tros de coc i una copa de cava.
En el curs de la inauguració es farà lliurament dels diplomes i de reconeixement als Centres Escolars i als alumnes guardonats als Premi Sambori Òmnium 2011.
Programa:
- Benvinguda i presentació de l'acte
- Parlament Presidenta Terres de l'Ebre
- Lliurament de diplomes i agraïments als participants del Premi Sambori Òmnium de les Terres de l'Ebre
- Parlament d’un representant de la Junta Directiva Nacional d’Òmnium Cultural
- Parlament de l’alcalde de Tortosa
- Aperitiu
- Actuació Musical del Grup de Cambra de la Diputació de Tarragona
Hora: 11.00 h
Lloc: Antic Mercat de Ferreries, Rambla Catalunya, Tortosa
Inauguració de la nova seu d’Òmnium Terres de l’Ebre
El proper dissabte dia 21 de maig, Omnium Cultural Terres de l’Ebre obre les portes de la seva nova seu, situada a la Rambla Catalunya de Ferreries de Tortosa.
El local, cedit per l’Ajuntament de Tortosa, permetrà a l’entitat disposar d’un espai propi, lloc de referència i punt organitzatiu de les múltiples activitats que desenvolupa l’entitat en l’àmbit de la llengua, la cultura i el país.
És amb motiu d’aquesta estrena que Òmnium Terres de l’Ebre convida tots els socis i sòcies i tothom qui ho vulgui a passar per la nova seu. De les 11 a 12.30 hores compartirem les propostes de l’entitat, així com un tros de coc i una copa de cava.
En el curs de la inauguració es farà lliurament dels diplomes i de reconeixement als Centres Escolars i als alumnes guardonats als Premi Sambori Òmnium 2011.
Programa:
- Benvinguda i presentació de l'acte
- Parlament Presidenta Terres de l'Ebre
- Lliurament de diplomes i agraïments als participants del Premi Sambori Òmnium de les Terres de l'Ebre
- Parlament d’un representant de la Junta Directiva Nacional d’Òmnium Cultural
- Parlament de l’alcalde de Tortosa
- Aperitiu
- Actuació Musical del Grup de Cambra de la Diputació de Tarragona
dilluns, 16 de maig del 2011
Carta als campredonencs i les campredonenques
Benvolguts/des campredonencs/ques,
Us voldríem fer cinc cèntims de la candidatura que presentem Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les properes eleccions municipals a l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Campredó. ERC ha estat una formació política que durant vàries dècades s’ha distingit per la realització d’una notable tasca de dinamització del nostre poble. Hem tirat endavant un munt de projectes en els àmbits culturals, patrimonials, educatius i esportius. També hem fet una aportació política intensa i responsable en la nostra participació al Consell Assessor local, de la qual cal destacar la nostra contribució a la redacció de l’actual EMD. Som un grup ampli, heterogeni i molt motivat. La Fira al carrer de Campredó, un projecte sociocultural i econòmic de primer nivell, porta el nostre segell implícit. Com també el porta els projectes embellidors de l’important patrimoni templer. Som un grup amb inquietuds esportives, que ha ajudat a fomentar el futbol base, el bàsquet i les curses atlètiques, alhora que ens hem implicat altament en la formació educativa dels i de les nostres menuts/des.
No tenim el format de partit tradicional. No hi tenim res a veure. Nosaltres hem treballat intensament des del teixit associatiu. Hem volgut fer poble mitjançant l’organització de tota mena d’activitats i la creació de noves entitats. Mai no hem realitzat la típica oposició política que tants cops tendeix a destruir tot allò que es fa des del govern. Ben al contrari, hem difòs el nostre ideari amb ganes, capacitat de treball i organitzativa, i passió… per Campredó.
La nostra candidatura l’encapçala Damià Grau, treballador autònom, president de Soldevila i motor dels certàmens firals que porten regust a cinema, música i tecnologia. Un campredonenc de base, que aposta per un poble amb aspiracions i sense sucursalismes. Els i les companys/es de viatge som: Josep Esquerré (comptable), Olívia Curto (psicòloga), Roser Bel (secretària), Emigdi Subirats (professor i escriptor), Gerard March (secretari), Robert Tajada (mecànic) i Jordi Caballé (llicenciat en empresarials), el qual, a la vegada, és el nostre representant a la llista d’ERC al municipi de Tortosa.
Al nostre costat comptem amb un Grup de suport ben significatiu, format per campredonencs i campredonenques d’edat i formació ben diversa, que ens han donat la seua confiança per tirar endavant el nostre projecte de Campredó: un poble que s’encamini envers la seua plenitud: Ramon Favà, Carme Aubalat, David Bertomeu, Joana Mulet, Matilde Sol, Terebel Mulet, Joan Carles Balagué, Rosa Xorto, Rosa Anna Fatsini, Jaume Climent, Generosa Gauxachs, Marga Estorach, Rosa Balagué, Josep Tomàs Andreu, Roman Aixendri, Rudi Roiget.
El paper que ha exercit ERC ha estat molt important per Campredó, ja que la seua presència al govern de la Generalitat ha permès la dignificació de les torres medievals, la construcció del col•legi, la potenciació dels certàmens firals i l’aprovació de l’EMD.
Esperem que els nostres ideals siguin del vostre gust i us demanem el vostre suport.
Amb ERC, construïm un Campredó poble.
Us voldríem fer cinc cèntims de la candidatura que presentem Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les properes eleccions municipals a l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) de Campredó. ERC ha estat una formació política que durant vàries dècades s’ha distingit per la realització d’una notable tasca de dinamització del nostre poble. Hem tirat endavant un munt de projectes en els àmbits culturals, patrimonials, educatius i esportius. També hem fet una aportació política intensa i responsable en la nostra participació al Consell Assessor local, de la qual cal destacar la nostra contribució a la redacció de l’actual EMD. Som un grup ampli, heterogeni i molt motivat. La Fira al carrer de Campredó, un projecte sociocultural i econòmic de primer nivell, porta el nostre segell implícit. Com també el porta els projectes embellidors de l’important patrimoni templer. Som un grup amb inquietuds esportives, que ha ajudat a fomentar el futbol base, el bàsquet i les curses atlètiques, alhora que ens hem implicat altament en la formació educativa dels i de les nostres menuts/des.
No tenim el format de partit tradicional. No hi tenim res a veure. Nosaltres hem treballat intensament des del teixit associatiu. Hem volgut fer poble mitjançant l’organització de tota mena d’activitats i la creació de noves entitats. Mai no hem realitzat la típica oposició política que tants cops tendeix a destruir tot allò que es fa des del govern. Ben al contrari, hem difòs el nostre ideari amb ganes, capacitat de treball i organitzativa, i passió… per Campredó.
La nostra candidatura l’encapçala Damià Grau, treballador autònom, president de Soldevila i motor dels certàmens firals que porten regust a cinema, música i tecnologia. Un campredonenc de base, que aposta per un poble amb aspiracions i sense sucursalismes. Els i les companys/es de viatge som: Josep Esquerré (comptable), Olívia Curto (psicòloga), Roser Bel (secretària), Emigdi Subirats (professor i escriptor), Gerard March (secretari), Robert Tajada (mecànic) i Jordi Caballé (llicenciat en empresarials), el qual, a la vegada, és el nostre representant a la llista d’ERC al municipi de Tortosa.
Al nostre costat comptem amb un Grup de suport ben significatiu, format per campredonencs i campredonenques d’edat i formació ben diversa, que ens han donat la seua confiança per tirar endavant el nostre projecte de Campredó: un poble que s’encamini envers la seua plenitud: Ramon Favà, Carme Aubalat, David Bertomeu, Joana Mulet, Matilde Sol, Terebel Mulet, Joan Carles Balagué, Rosa Xorto, Rosa Anna Fatsini, Jaume Climent, Generosa Gauxachs, Marga Estorach, Rosa Balagué, Josep Tomàs Andreu, Roman Aixendri, Rudi Roiget.
El paper que ha exercit ERC ha estat molt important per Campredó, ja que la seua presència al govern de la Generalitat ha permès la dignificació de les torres medievals, la construcció del col•legi, la potenciació dels certàmens firals i l’aprovació de l’EMD.
Esperem que els nostres ideals siguin del vostre gust i us demanem el vostre suport.
Amb ERC, construïm un Campredó poble.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
